En que ens valora el certamen

En què ens valora el Certamen?

Normalment es parla malament dels certàmens després d'haver-los perdut. No és el meu cas. En plena eufòria d'haver guanyat amb la meua Societat el primer certamen de la nostra curta història, permeteu-me que faça unes reflexions al voltant d'allò què a voltes hem criticat del certamen.

El nostre és el país de la música, segons diem, però no més cal observar que en qualsevol certamen o festival els músics que no actuen en eixe moment se'ls pot trobar sempre al bar mes pròxim, cofois de que la seua banda és la millor, toquen com toquen les altres. Por ser per això necessitem que algú ens done el certificat on diga que la nostra banda és efectivament la millor í aleshores acudim als certàmens.

Com es valora la qualitat musical d'un conjunt? Qui és el que ha inventat el musicòmetre per a mesurar si una banda mereix 212 ó 212’5 punts?

La qüestió comença per l'organització, Buscar un local on es celebre el certamen sense tindre en compte de vegades la capacitat de públic ni la qualitat escènica ni acústica. Proposar una obra obligada la qual sorprenentment moltes voltes sobrepassa les possibilitats d'una plantilla limitada. La banda que s'interessa per participar sap que ha començat el calvari. Cal programar més assaigs, s'ha de comprar l'instrument que falta, buscar reforços bons i barats, tot patint per qui serà el jurat i quines les bandes contrincants. Arriba el dia del certamen. Les bandes, cert és, donen el millor de si. Ve la deliberació. Ningú entén perquè es tarda tant en fer una suma de punts. S'anuncien els premis. Els guanyadors molt contents, ja no dolen els diners invertits ni els disgustos amb la dona per tantes nits d'assaig. Al guanyador tots els politics del seu poble se li apunten al carro de l'èxit. La banda ha treballat i ha millorat molt. Però després s'ha de fer un esforç enorme per que el triomf no siga arrancà de cavall i parà de rossí. Per als no guanyadors, el desencant i el recel contra el certamen.

Al remat, què ha medit el certamen? El nivell musical? El treball any rere any de la Societat Musical? La realitat sociocultural del nostre país? No ho sé.

Revista Musica i Poble, 2002

Pep Cano

View posts by Pep Cano
Sóc músic, toque el clarinet i de tant en tant pose notes en un pentagrama que solen ser part de les meves reflexions.

Deixa un comentari

Scroll to top