Conta la tradició, si non è vero è ben trovato, que el jove Felix Mendelssohn, acompanyava a sa mare a comprar al mercat de Leipzig, quan es va adonar que un carnisser embolicava les xulles amb un gruixut paper pautat en el que hi havia música escrita. En llegir un d’aquells papers, ràpidament va reconèixer la música de l’antic cantor de l’església de Sant Tomàs de la ciutat alemanya. Preguntat el carnisser pel compositor, aquest li va fer saber que havia trobat un munt de papers iguals en una casa que acabava de llogar. Mendelssohn li va comprar tot el patracol. Es tractava de La Passió segons Sant Mateu de Johann Sebastian Bach.
Quanta música s’haurà perdut d’una manera semblant doncs, totes les coses tenen un valor relatiu, segons qui les ha d’apreciar, el que per alguns és un tresor per a d’altres és una andròmina que fa nosa i de la qual cal desfer-se’n sense cap mirament.
Vaig a contar-vos un cas semblant: el de El gitano Manolo, un tema compost per Ricardo Bravo Isern amb lletra de Concepción Canal Baixeras, publicada en arranjament per a orquestra de ball a Barcelona per J. M. Vilaró. Aquesta és la història: una vesprada estava estudiant al local de la Unió Musical de Benidorm i l’arxiver, no recorde ara per quina qüestió, em va demanar que entrara a l’arxiu. Mentre parlàvem, em vaig adonar que havien uns papers de música dins d’una paperera, li vaig preguntar a l’arxiver per ells i em va dir que estava fent neteja i que havia trobat un grapat d’arranjament per a orquestrina i els havia tirat perquè això a la banda no li aprofitava per a res. La instrumentació habitual d’aquest tipus d’arranjament era saxo alt, tenor i de vegades baríton, trompeta primera i segona, trombó, guitarra, baix, bateria i un guió-piano. Li vaig demanar que si no li importava me’ls enduria jo. No li ho vaig dir però em semblava un gran pecat tirar qualsevol partitura a la brossa.
Feia poc que entre uns quants amics havíem organitzat una bandeta, la Bandeta l’Alficòs. Haviem tocat als moros de Callosa, a les festes de Sant Antoni de l’ermita de Sanç i estavem preparant-nos per a falles. Ens ajuntàvem a assajar al magatzem que tenia Pepe Santamaria baix de sa casa. No tenia més remei que deixar-nos-el doncs li ho havia demanat el seu fill Paco que era també músic de la colla. Un dia vàrem provar els arranjament que havia rescatat, ara no recorde si algun d’ells ens va agradar o no però el gran descobriment va ser quan férem sonar El gitano Manolo i més encara quan vàrem cantar la lletra:
El gitano Manolo,
con su rumba gitana,
el gitano Manolo y olé,
de la Costa Brava...
Vàrem esclafir a riure i no podíem seguir tocant. La cançoneta ens va semblar divertida i Emilio Cantó, també membre de la banda, es va encarregar de fer un arranjament per a banda. Alguna cosa fa simpàtic aquest tema que ràpidament es va fer popular i ha anat, fotocòpia per ací fotocòpia per allà, escampant-se a poc a poc entre les bandetes i xarangues que animen les festes populars. Uns anys més tard el 2002 es va fer un enregistrament al CD Música de Penyes per la Societat Musical l’Illa de Benidorm que podeu escoltar ací.
Circumstàncies semblants han viscut altres arranjaments de l’estil de Madera, Cariñoso, etc. que han ressuscitat d’un calaix o una parada d’antiguitats i que, salvant les distàncies amb la Passió de Bach, s’han pogut tornar a escoltar i han fet gaudir molta gent.
Podeu escoltar també una versió de la Orquesta Columbia de Tenerife.
