El silenci

El Silenci

Recorde que fa anys, ma mare em va contar que quan va anar a viure a Benidorm, al principi, el soroll de la mar no la deixava dormir. Em va sorprendre. Trobe que ara, per molt que algú pare l’orella, no es pot escoltar eixe so. No crec que la mar sone ara menys que fa uns anys, més aviat és el soroll que ens envolta qui ha crescut sense que ens hàgem adonat.

En una altra ocasió comentava amb un amic músic com de menut anava a vore les ambaixades dels Moros i Cristians a Beneixama i que les enteníem perfectament malgrat que eren dites de viva veu pels ambaixadors. El meu interlocutor, alcoià, em deia que no només pasava això a un poble menut sinó que ell recordava també de quan era xiquet que a la Bandeja d’Alcoi repleta de gent es feia el silenci i s’escoltava perfectament el text de l’ambaixada sense ajut de cap altaveu.

Hui no podem ni imaginar com una multitud podia escoltar un discurs polític noucentista o una representació en el teatre clàssic, trobe que ni els que ho han conegut poden imaginar el sermó del predicador en una església plena de fidels. El micròfon es fa indispensable fins i tot en llocs relativament xicotets com podria ser la sala plenària d’un ajuntament.

Ens hem acostumat a viure envoltats per un soroll continu: les màquines, el trànsit, els electrodomèstics, l’imprescindible televisió. El silenci ha desaparegut del camp, de les aules i àdhuc de les sales de concert. El compositor John Cage cercant l’experiència del silenci absolut va entrar en una cambra anecoica. En eixir va comentar que tota l’estona havia escoltat dos sons, un agut i un altre greu. El tècnic li va informar que eren els sons que produïen a l’interior del seu cos els sistemes nerviós i circulatori. El soroll és tant constant i ens arriba de forma tant inconscient que per algú escoltar la rialla dels escolars, el plor d’un nadó o la veïna que canta mentre neteja sa casa pot ser la gota que fa vessar el got dels seus crispats nervis.

Els músics trenquem el silenci de manera deliberada com a fet artístic. No volem ser ni contribuïr al soroll ambiental. El silenci suposa per a la música el que el full blanc és per al dibuix o la foscor per a la projecció cinematogràfica. Malhauradament les actuacions musicals conviuen moltes vegades amb el soroll. No és per falta de respecte del nostre públic (que de vegades si) sinó que el “rugurrum ambient” s’ha convertit en quelcom habitual i acceptat.

D’altra banda els músics també hauríem de considerar la quantitat de silenci que som capaços de “produir” durant les nostres actuacions com a baròmetre immediat de la qualitat de la nostra interpretació. Encara que... també ens agrada rebre un sonor aplaudiment si ho hem fe bé.

Pep Cano

View posts by Pep Cano
Sóc músic, toque el clarinet i de tant en tant pose notes en un pentagrama que solen ser part de les meves reflexions.

Deixa un comentari

Scroll to top
Aquesta web utilitza cookies. Pots veure aquí la Política de Cookies. Si continuyas navegant estàs acceptant-la.   
Privacidad