Mariners de l'almadrava d'Asilah

La Saloma

LA SALOMA Cant dels mariners

Per Josep Domenec Cano i Francesc Xavier Llorca

Les salomes són versos molt rítmics i monòtons que els mariners i els pescadors canten a l’hora de fer una activitat que requeresca sincronització de moviments com la vogada o l’eixugament de les xàrcies. En aquest article transcrivim i expliquem tres salomes que vam enregistrar mentre realitzàvem un estudi del llenguatge mariner a la comarca de la Marina Baixa.

La primera referència d’una saloma la va fer el senyor Josep Zaragoza i Pérez, Pepe el Carreró, mentre ens comentava el funcionament de les almadraves. Sota el nom madrava o almadrava s’arredossen un seguit d’arts que han deixat força topònims arreu de la nostra costa i de tota la Mediterrània. L’almadrava de bordonal o almadrava gran –d’immenses dimensions- va ser controlada des del segle XVIII pels mariners de Benidorm, que la van calar des de Roses fins a Sicília, fins arribar a Casablanca i Larraix. El cóp d’aquesta xàrcia necessitava un gran nombre de persones per a hissar-lo acompassadament, fet pel qual moltes d’aquestes melodies es conserven en referència a l’art tonaire. Tanmateix, de moment, només hem pogut recuperar un sol cant. Però si teniu curiositat de sentir-ne, a la pel·lícula italiana Stromboli apareix una escena on els mariners italians eixagüen la xàrcia acompassats pel cant d’una saloma.

La segona gran activitat que s’ajudava d’aquestes composicions populars era la vogada. (Punxant ací en podeu veure un exemple). N’hem recuperat dues. Una també cantada pel senyor Josep Zaragoza (Boga, sorell) i l’altra pel senyor Josep Martínez i Crespo, Pepe el Tabarquí (Allà dalt al Cap Negret). 

Pel que fa a la saloma com a composició lingüística i musical, assenyalarem que són unitats sintàctiques curtes i repetitives on les síl·labes tòniques marquen el moment de fer el moviment. Les salomes reportades ací són tres: dues emprades a Benidorm per a vogar (una també a la Vila Joiosa) i una de l’almadrava de Sicília –calada per benidormers- en italià per a cobrar la xàrcia. Segons el senyor Josep Zaragoza, els mariners valencians coneixien salomes en valencià, en castellà, en italià i en àrab, que són precisament els àmbits lingüístics que toca l’almadrava controlada pels benidormers (i n’hem de suposar en occità i en portuguès)

Heus-ne ací les mostres recollides:

Saloma 1

Boga, sorell

paparinell

voga tu

que eres més vell

Saloma 2

Allà dalt en cap Negret

ha hagut una gran pelea,

un moro i un judío

s’han romput la calavera

O en una altra versió:

Allà en el morro Negret

hi ha hagut una gran pelea

dos moros contra un judío

s’han romput la calavera

Saloma 3

San Pietro pescatore

allora, allora, allora!

San Pietro barba bianca,

allora, allora, allora!

(Punxeu ací per escoltar una recreació moderna)

A més a més n’existien dues més de les quals els entrevistats només recordaven el primer vers:”voga, voga sense parar” i “tornem de la llampuguera”.

Pel que fa a l’aspecte lingüístic, el mot saloma és una paraula coneguda en tota la comarca segons un dels informants. Altres informants parlaven de reates en referir-s’hi i no coneixien el terme saloma. Segons els almadravers, el substantiu saloma i el verb salomar els han sentit als almadravers d’Andalusia, però no la reconeixen com a paraula benidormera. Ni el DCVB (s. V. Saloma) ni el DECat (s. V. Saluet) en donen registres valencians (sí a Catalunya i ales Illes Balears). Al País Valencià tan sols es registra el cognom Salom que Coromines vol suposar com un antic malnom de mariners, derivat de salomar. D’altra banda Colón (1994:640) pensa en saloma com un hel·lenisme, que a través d’Itàlia, arriba a la costa catalanoparlant i s’estén a Andalusia i Portugal. En aquest camí l’almadrava té gran importància:

Llur significat de “canto cadenzato dei pescatori” s’ha anat perdent substituït per uns altres metafòrics com “remor confusa”, “raonament llarg i avorrit”, però encara és el cant rimat dels pescadors durant la matança de la tonyina en les almadraves o tonaires.

Així doncs, saloma deu ser un dels mots que a traves d’arts com l’almadrava es mou ràpidament d’una banda a l’altra de la Mediterrània. Aquest periple continu entre mariners de diverses llengües provoca uns canvis en la forma de les paraules que no atén a les normes d’evolució d’una sola llengua, i fa que s’enquadren com a fantasmagòrics mossarabismes (veg. Llorca Ibi 1998:15-19). Però aquest terme degué ser força popular en altres temps, i així és que podem relacionar amb saloma la variant salema de l’expressió fer la salema ‘saludar efusivament i afectada’, que es registra a Tàrbena, a la comarca de la Marina, on deu de ser un dels nombrosos malloquinismes que hi resten (veg. Monjo 1993:482). El major nombre de registres de saloma es troba en mallorquí,punt de transmissió entre Sicília i Benidorm dels arts com l’almadrava o la llisera i el seu vocabulari (veg. Llorca Ibi 2000). Com hem apuntat, cal pensar en saloma com un mot que ha quedat redossat en la parla almadravera i que viatja pel corredor que l’art del cóp formava entre Sicília i la Mar Gran. Per no ha de ser coincidència que diverses referències a les salomes es facen a través de les almadraves andaluses com testimonien alguns entrevistats. També l’almirall Guillén Tato (1973:117) ens parla de salomes recollides a Andalusia per benidormers que hi van anar per mor de l’almadrava i s’hi van quedar:

Fins fa pocs anys, inclús el director de la banda municipal de Barbate –que per cert em va remetre unes antigues per a les faenes de força- també havia nascut a Benidorm.

Com a conclusió direm en la saloma trobem una mostra de cant popular de treball que es fa servir per a tasques que necessiten un descompassament en les activitats realitzades. Els mariners de tots temps i totes les nacions n’han usat per vogar, hissar veles, eixaugar arts i altres accions pròpies de les faenes de la mar. Actualment, la introducció del motor i les innovacions que s’han produït en les tècniques de navegació han fet que aquestes composicions hagen quedat en desús. Únicament les poques almadraves grans que tenen activitat conserven mostres d’aquestes melodies que hauríem de recuperar ràpidament abans que desaparega la darrera generació que va fer servir un petit tresor de la nostra cultura musical i etnològica.

BIBLIOGRAFIA:

COLÓN DOMENECH, G. Fonètica històrica versus història lèxica. El cas de saloma, a Anuario de Estudios Medievales. Barcelona CSIS, 1994, p. 625-643.

ALCOVER, Antoni; MOLL, Francesc de Borja. DCVB, Diccionari Català, Valencià, Balear. Mallorca: Editorial Moll, 1980 (10 vol.)

COROMINES, Joan. DECat, Diccionari Etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona. Ed. Curial, 1991 (8 vol.)

GUILLÉN TATO; J. F. Elas camins dels catalanismes de la mar a la parla de Castella, 1r Congrés d’Història del País Valencià. València 1973, pag. 109-118.

LLORCA IBI, F. X. Els mossarabismes dubtosos de caire mariner, a Sarrià, núm. 0 Callosa d’en Sarrià: Organisme Autònom Administratiun Local de Cultura “Salvà-Pérez Miralles”, 1998, p. 15-19

LLORCA IBI, F. X. El llenguatge mariner de la Marina. Alacant: Publicacions de la Universitat d’Alacant, 2000.

MONJO MASCARÓ, J. Ll. No és lo mateix parlar amb la reina que amb sa gerra, a Actes del Nové Col·loqui Internacional de llengua i Literatura Catalanes. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 473-494.

SOLER SORIANO, J. Des del cantó d’El Mercantil. La Vila Joiosa: edició de l’autor,1995

Aquest article ha estat publicat al número 4 de la revista de Música i Cultura Popular Caramella.

Pep Cano

View posts by Pep Cano
Sóc músic, toque el clarinet i de tant en tant pose notes en un pentagrama que solen ser part de les meves reflexions.

Deixa un comentari

Scroll to top